OBRES ELS DIPÒSITS

Martí Anson (Mataró, 1967).

MUSEU DE L’EMPORDÀ / FUNDACIÓ MUSEU DEL JOGUET DE CATALUNYA

Títol del projecte: 01221 / 13842

Obres de les quals parteix :

–Museu de l’Empordà: 1221: Escena còmica. Autor: Nogués Cases, Xavier. 1940. Material/tècnica: Gravat.

–Museu de la Fundació Museu del Joguet de Catalunya: 13842. Nino amb vestit tradicional hongarès. Fabricant desconegut, segle XIX, Hongria

A partir de les 10 instruccions que es van lliurar als artistes per dur a terme el seu projecte, la proposta de Martí Anson ha consistit, precisament, en seguir aquestes directrius al peu de la lletra. Aquesta és la manera en que l’artista ha seleccionat les obres amb que havia de treballar -dues, en el seu cas, una per cada museu que va visitar- per tal d’estirar del fil fins a concloure amb una proposta.

Tot apel·lant la intervenció de l’atzar davant la impossibilitat de fer front als fons dels dos museus, la via que decideix seguir l’artista per avançar en la seva investigació consistí en recórrer a un programa aleatori d’ordinador per dur a terme varis sorteigs entre els fons del Museu de l’Empordà i els del Museu del Joguet de Catalunya. I és a partir de les obres que, finalment, van resultar guanyadores -la peça d’inventari número 01221, del Museu de l’Empordà i la peça d’inventari número 13842, del Museu del joguet de Catalunya- les obres a partir de les quals continua el seu treball fins arribar al resultat final.

Per explicar el procés dels diferents sorteigs que l’artista dur a terme, Anson decideix formalitzar el seu treball de dues maneres: un llibre/publicació i un disc de vinil. Dos productes per a l’emmagatzematge de la informació que s’ha de tenir per comprendre com ha estat la selecció de les peces i accedir a les seves descripcions.

La peça es va lliurar per ser inclosa als dipòsits del  Museu de L’Empordà i el Museu del Joguet de Catalunya el dia 28 d’octubre a les 12h (la presentació prevista pel dia 29 es va haver d’anul·lar degut a les restriccions sanitàries imposades a causa del COVID-19).

Marla Jacarilla (Alcoi, 1980)

MUSEU DE REUS

Títol del projecte: Exterior día. Una familia cualquiera sonríe.

Obres de les quals parteix:

-Fons fílmic Cugat Puigalí
-Fons fílmic Màdico Bosch
-Fons fílmic Altès Bessó

A principis dels anys 60, la companyia Eastman Kodak va desenvolupar el format de cinema Super-8, una evolució d’aquell 8mm que havia aparegut durant els anys 30. A partir d’aquest moment, i fins l’aparició del vídeo durant els anys vuitanta, varen ser moltes les famílies que van utilitzar les càmeres de Super-8 per enregistrar aquells moments que volien recordar.

A partir d’aquest fet i, sobretot, de les còpies de pel·lícules amateurs que troba Jacarilla en el CIMIR – el Centre de la Imatge Mas Iglesias de Reus- i, més concretament, en l’arxiu de la Cinemateca Antoni Martra i Badia, depenent del Museu de Reus, es pregunta què impulsa a les persones a gravar només certs moments de les seves vides, perquè es repeteixen els rituals, les expressions, la cinèsica i els gestos a través dels anys i en diferents parts del món, si allò que es vol és recopilar la memòria personal o contribuir a crear una mena de memòria col·lectiva involuntària, si els nostres records són una mena de posta en escena apresa a priori o si els elements que configuren cada constel·lació poden decidir la posició que ocupen en la mateixa.

L’obra que dur a terme Marla Jacarilla a partir dels fons dels quals parteix és una mena de collage audiovisual estructurat a partir d’un guió protagonitzat per personatges que mai no es van conèixer entre ells. Un relat de ficció articulat a partir de la realitat de vides molt diferents.

L’exposició es va poder veure del 22 d’octubre a les 18h fins el 28 de novembre de 2020. L’obertura de l’exposició va comptar amb la participació de l’artista i el comissari.

Regina Giménez (Barcelona, 1966)

CENTRE GRAU-GARRIGA D’ART TÈXTIL CONTEMPORANI / CASA AYMAT / SANT CUGAT DEL VALLÈS

Títol del projecte: L’Àlbum de visites

Obra de la qual parteix: Àlbum amb recull de fotografies de visites a la Manufactura Aymat de Tapissos i Catifes

Per bé que varen ser nombroses les fons d’inspiració que va trobar Regina Giménez durant la seva prospecció a la Casa Aymat, la seva atenció va quedar fixada a l’entorn del contingut d’un àlbum de fotografies. Un àlbum de fotografies de proporcions considerables i gruix important on s’ordenaven les fotografies preses durant la dècada dels anys 60-70 -l’època en que l’art tèxtil català gaudia d’un prestigi considerable- als visitants il·lustres a la fàbrica de tapissos, a Sant Cugat del Vallés. Aquest àlbum de fotografies, que va ser durant uns anys un mostrari de gran valor tant des del punt de vista artístic com social i polític, es va anar buidant amb el pas del temps per raons derivades de la conservació de les fotografies que atresorava.

Si no hi havia fotografies en aquell àlbum, què va atraure l’atenció de l’artista?

Doncs la valuosa informació que guardava: anotacions escrites a mà amb el nom dels protagonistes de les imatges, l’any de les seves visites, el nom del fotògraf que va fe les fotografies i les marques i rastres de les imatges després de ser arrencades de les pàgines de cartolina negra. Un material que, si per a molts de nosaltres possiblement no té interès per a l’artista es converteix en el punt de partida del contingut de la seva proposta, en pissarres mal esborrades enlloc de pàgines de cartolines fosques, en constel·lacions d’estrelles llunyanes allà on hi ha la petja de fotografies arrancades.

L’obra realitzada a partir d’aquest àlbum de fotografies sense imatges consisteix en tres peces sobre paper que es mostren conjuntament amb el material del dipòsit procedent del propi museu.

L’exposició es va poder veure del 27 d’octubre fins el 5 de gener de 2021. El dimarts 24 de novembre va tenir lloc un”punt de trobada” en forma de recorregut per l’exposició à càrrec de Regina Giménez.

Mariona Moncunill (Tarragona, 1984)

CENTRE CULTURAL EL CASINO / MUSEU COMARCAL DE MANRESA

Títol del projecte: La formació de La formació del paisatge

Obra de la qual parteix:

– Fòssils de diversos invertebrats marins de la comarca de Bages. Cronologia: Eocè
Procedència: Manresa, Malbalç, núm. inv.: MCM 00001
-Fòssil. Defensa d’Elephas Antiquus. Cronologia: entre 400.000 i 170.000 anys
Procedència: Manresa, Tossal dels Cigalons, núm. inv.: MCM 00003

Entre els elements de la col·lecció permanent del Museu Comarcal de Manresa hi ha els que constitueixen La formació del paisatge, la sèrie de vitrines que, de manera clara, explícita i didàctica, expliquen “la formació geològica i la vida animal i vegetal (del paisatge) prèvia als primers testimonis de la presència humana”. Degut a les obres de remodelació del museu, aquestes vitrines romanen tapades i embalades. I és a partir de la seva invisibilitat el concepte del que Moncunill decideix estirar del fil.

Mitjançant la realització d’un vídeo monocanal recollint, a través d’entrevistes, els relats d’algunes de les persones que van participar en la construcció d’aquestes vitrines -és a dir, des de la cerca i selecció de fòssils i minerals, al discurs museogràfic tot passant pel disseny de les pròpies vitrines i els plafons que les acompanyen- el treball d’aquesta artista se centra en fer visible, a través de la paraula allò que els ulls no poden veure.  Es tracta d’un treball que, al temps que situa i articula contextualment les vitrines, permet posar de relleu l’especificitat de les històries vinculades al seu contingut, la seva formació, les motivacions que les van fer possibles, el seu origen o les subjectivitats concretes que les han fet com són. I tot això com a contraposició a la “universalitat” dels objectes que s’hi mostren, és a dir, el mineral que, més enllà de la seva especificitat, representa la totalitat de la seva tipologia.

El lloc comú i vague que és, per a la majoria de nosaltres, la visualització d’una vitrina de minerals o de fòssils, és interpel·lat en el vídeo a través de la diversitat de les veus que l’expliquen, encara que mai de forma directa.

La obertura de l’exposició va tenir lloc el 30 d’octubre a les 18h al Centre Cultural El Casino. La presentació amb participació d’artista, el comissari, la regidora de cultura de Manresa i els responsables tècnics del projecte es va haver de fer a porta tancada el 3 de novembre a causa de les restriccions de mobilitat vinculades a la pandèmia. L’exposició va romandre oberta fins el 15 de novembre de 2021.

Oriol Vilapuig (Sabadell, 1964)

MUSEU DE LA GARROTXA / MUSEU DELS SANTS

Títol del projecte: Fer el cap gros. Supervivències dels imaginaris populars.

Obra de la qual parteix: Faràndula Popular del Museu dels Sants d’Olot

Fruit del seu interès per l’imaginari ancestral i pagà i la possibilitat de reinterpretar-lo des d’una perspectiva actual i, per tant, contemporània, es gesta la raó per la qual l’atenció de Vilapuig se centrés, durant la seva visita al Museu dels Sants d’Olot, al voltant dels personatges de la faràndula olotina: els Gegants, el Cap de Lligamosques, els Cavallets i els Cabeçuts. Uns personatges custodiats al museu, que només es veuen junts un cop l’any durant les Festes del Tura, que el més antic dels quals -el Gegant- està documentat des del segle XVI i que alguns d’ells han estat modelats per reconeguts escultors de l’escena artística local.

Amb l’ànim de dotar de vida allò que, vist un al costat de l’altre, podria ser un reguitzell de figures sense ànima ni vida, la proposta de Vilapuig consisteix a demanar als habitants d’Olot que escullin qualsevol d’aquestes figures i l’activin -o cosifiquin- a través de l’acció que, lliurement, decideixin fer. Aquesta acció, de caire eminentment performatiu, els demana que la realitzin rere la tela d’un llençol il·luminat, tot creant, en conseqüència, una mena de teatre d’ombres de factura domèstica. Fotografiant i enregistrant en vídeo cada una de les accions que duen a terme aquestes ombres reactivades, la proposta de Vilapuig pren la forma d’una processó de cossos que, a través d’una aparença misteriosa i fantasmal, sembla tenir lloc en un temps distant, projectat o, com és aquest cas, entès com una forma de supervivència.

L’obertura de l’exposició al Museu dels Sants va tenir lloc el 31 d’octubre. La presentació a porta tancada del treball, amb participació d’artista i comissari es va haver de fer el 4 de novembre degut a les restriccions de mobilitat vinculades a la pandèmia. L’exposició es va poder visitar fins al 10 de gener de 2021.

Ignasi Prat (Sant Esteve de Palautordera, 1981)
MUSEU DE GRANOLLERS / ROCA UMBERT FÀBRICA DE LES ARTS

Títol del projecte: Arqueologia d’un inventari. Vida i política dels objectes de la Salvaguarda a Granollers 1936-2020.

Obres de les quals parteix: Peces dipositades al Museu de Granollers a mans de la Junta de Salvaguarda del Patrimoni de la Generalitat de Catalunya en el període de la Guerra Civil.

Pocs dies després d’esclatar la Guerra Civil, les autoritats municipals de Granollers, seguint les directrius de la Generalitat de Catalunya, van iniciar les mesures per salvaguardar el patrimoni cultural de la comarca del Vallès Oriental. Una d’aquestes intervencions va consistir en la recollida d’objectes artístics provinents principalment de finques adinerades i edificis religiosos. Els objectes que es van recollir van ser dipositats en diferents edificis municipals, un dels quals era l’antiga presó en via de convertir-se, en aquell moment, en el museu de la ciutat.

Un cop els objectes van ser al dipòsit, es van registrar i guardar, generant un inventari on constava la procedència, el nom dels seus propietaris i una descripció de cada objecte. Aquesta documentació va servir de referència per a la realització d’un nou inventari, l’any 1939, sota el control de l’SDPAN (Servicio de Defensa del Patrimonio Artístico Nacional), i que incorporava també el registre de sortida referent a la tasca de devolució dels objectes.  A partir del creuament de dades entre les dates d’entrada i de sortida de cada peça es conclou que 3696 objectes no van ser retornats perquè ningú els va reclamar. I aquets objectes són al museu.

A partir d’aquesta constatació i del desig de localitzar la major part d’aquests objectes, Prat es consagrat a un treball d’arqueologia interna consistent a remenar els dipòsits a fi d’identificar, una per una, les obres d’art custodiades durant la Guerra Civil. Les peces “recuperades” d’aquest procés seran l’objecte d’una exposició que tindrà lloc al museu, en el futur, i que donarà a conèixer el fenomen de la salvaguarda a la ciutat de Granollers.

A la manera d’un preàmbul d’aquesta exposició es va fer una presentació pública del projecte a la sala d’actes del Museu de Granollers el 27 d’octubre de 2020 a les 19h amb l’objectiu de donar a conèixer l’estat de la recerca.

Lúa Coderch (Iquitos, Perú, 1982)

M|A|C CAN PALAUET / MUSEU DE MATARÓ

Títol del projecte: La part que falta

Obres de les quals parteix: Fragments de vidre, os i material ceràmic de diversa procedència i època. Reserva d’Arqueologia del Museu de Mataró.

Per bé que a partir de la seva visita als dipòsits dels tres museus on es conserva, manté i estudia el patrimoni dels Museus de Mataró, Coderch es va fixar amb obres de tota classe i mena, la seva atenció va quedar especialment copsada a l’entorn d’unes peces petites, fragmentades, parts d’un tot, en summa, de quelcom incomplet.

Guardades en petits calaixets o contenidors adequats a la fragilitat d’aquestes peces, el bloc a partir del qual l’artista decideix estirar del fil és el que, des del dipòsit arqueològic de Vallveric, la convida a descobrir el relat que descriuen els fragments, quasi bé irreconeixibles, dels estris d’ús comú de civilitzacions ancestrals, els petits contenidors per a productes líquids o sòlids, ossos d’animals o potser d’humans, trossets de vidres de color, de ceràmica o de fusta…. bocins minúsculs de tot tipus de materials, aparentment sense importància, però dotats del magnetisme que és de menester per despertar, en l’imaginari de Coderch, el desig de treure a la llum la part que falta, el títol del seu projecte però també de l’àmbit sobre el qual l’artista proposa projectar la transformació d’aquests (quasi) objectes així com del seu trànsit cap a un estat diferent, més enllà de nosaltres.

El projecte resultant de la deriva que ha seguit Coderch en la seva proposta per a Obres els dipòsits es mostra simultàniament a Can Palauet, on es projecta un treball videogràfic a partir dels objectes custodiats al magatzem d’Arqueologia Vallveric, i al Museu de Mataró Can Serra, on es mostren els objectes dels que ha partit però sense la mediació ni de la imatge ni del relat. És a dir, com l’artista els va veure per primer cop.

L’exposició es va poder visitar des del 17 d’octubre a les 12h (en una obertura amb assistència de l’artista i el comissari) fins el 3 de gener de 2021.

Èlia Llach (Barcelona, 1976)

LA SALA CENTRE D’ART CONTEMPORANI / ARXIU COMARCAL DEL GARRAF

Títol del projecte: Els il·luminadors

Obres de les quals parteix: Arxiu Comarcal del Garraf. Fons notarial

Enlloc d’estirar del fil d’una obra emmagatzemada en el dipòsit d’un museu, Èlia Llach estira del fil de documents que localitza a l’Arxiu Comarcal del Garraf. Es tracta d’un espai que, per bé que difereix de l’espai d’un museu, també és un lloc on, a espatlles de l’espectador, roman allò que hi és per l’interès que representa.

Amb un títol tan evocador com Els il·luminadors, el projecte plantejat per Èlia Llach parteix dels elements gràfics d’escriptura que detecta en els protocols notarials i els arxius històrics. Es tracta d’uns documents d’un valor històric important, datats entre els segles XVI i XVIII i en els quals l’artista es capbussa per explorar la relació que hi pot haver entre el gest d’una mà que escriu i el gest d’una mà que dibuixa. És a dir, entre les activitats a través de les quals transita, justament, la pràctica artística de la pròpia Llach.

El seu projecte d’exposició a l’Espai d’Art Contemporani La Sala consisteix en mostrar, juntament amb alguns protocols i documents originals procedents de l’arxiu, el treball de text i dibuix que l’artista ha dut a terme a partir del traç i els gestos dels altres.

L’exposició es va poder visitar des del 23 d’octubre a les 18h (en una obertura amb presència de l’artista i el comissari) i  fins l’1 de novembre de 2020. El diumenge 25 d’octubre van tenir lloc dues visites comentades, una a les 11h i una altra a les 12ha a càrrec de Èlia Llach.

Anna Dot (Vic, 1991)

BÒLIT, CENTRE D’ART CONTEMPORANI. GIRONA / MUSEU D’ART DE GIRONA 

Títol del projecte: Otro modo de hacer juegos con las manos

Obres de les quals parteix :

-Santa Llúcia, talla de fusta daurada i policromada, s. XVI. Autor desconegut

-Àngel, Talla de fusta, s. XIX. Autor desconegut

-Sèrie de xilografies Lo Minguet “Engaños a ojos vistas y diversión de trabajos mundanos(…)”, Jocs de Mans, Segles XVIII-XIX

Arrel de la visita als fons del Museu de Girona, Dot decideix enfocar el seu treball a explorar les relacions que hi pot haver entre els conceptes que l’assetgen durant la seva prospecció a la obscuritat d’aquells dipòsits: la invisibilitat, la il·lusió i el tacte. Es tracta dels tres conceptes que l’artista descobreix camuflats rere una talla de fusta de Santa Llúcia, la figura d’un àngel sense mans i una fascinant col·lecció d’estampes xilogràfiques pertanyents al llibre Engaños a ojos vistas y diversión de trabajos mundanos fundada en lícitos juegos de manos (…), una obra de Pablo Minguet i Yrol, publicada a Madrid l’any 1755.

Un dels capítols d’aquest llibre, dedicat a la instrucció de jocs de mans molt senzills, és el que l’autor dedica a jocs realitzats amb l’ajut de mocadors. Tant el text com les il·lustracions que apareixen en el llibre explica els moviments que cal fer en cada joc i, sobretot, com preparar els mocadors per enganyar l’espectador.

Otro modo de hacer juegos con las manos, la proposta d’Anna Dot, és un treball performatiu i expositiu sorgit de sis d’aquests jocs de màgia i treballats, conjuntament, amb Alba Sanmartí, actriu i professora de dansa amb qui l’artista ha treballat la dramatúrgia del seu projecte.

El resultat d’aquest treball, mostrat en dues parts -una performance a la Capella de Sant Nicolau i l’exposició del material utilitzat a la seu del Bòlit- dibuixa una mena de coreografia que, tot deixant de banda els mocadors, centra l’atenció en el moviment que fan les mans, fa visible l’engany i destapa el truc. En summa: mostra allò que acostuma a romandre ocult.

La performance d’Anna Dot i Alba Sanmartí va tenir lloc el dissabte 24 d’octubre amb dos passis, a les 19h30 i 20h30, en una activitat amb aforament controlat i registre previ.

Una exposició amb la mostra del treball va restar oberta al Bòlit Sant Nicolau fins al 8 de novembre de 2020.

Oscar Holloway (Barcelona, 1989)

MUSEU DE TORTOSA

Títol del projecte: GEN 37:29

Obra de la qual parteix: Rubèn al pou (autor desconegut), pintura sobre vidre, finals de s.XVIII

La proposta d’Òscar Holloway, titulada com figura en el passatge bíblic del que parteix, és una deriva audiovisual inspirada en una pintura sobre vidre, d’autor desconegut, que representa el rescat fallit de Josep, personatge bíblic presumptament desaparegut dins d’un pou.

Tot prenent l’instant representat en la pintura com la porta d’accés a un relat imaginari, la proposta de Holloway especula sobre la fictícia persistència del rescat, tot tractant a base de fotografies, material trobat d’experiència no viscuda, gravacions pròpies, dibuixos, imatges en moviment i d’animacions construïdes en 3 dimensions, la visualitat, l’onirisme i la màgia més característics del submón per on se suposa que transita Rubèn en la ruta que proposa l’artista: parets fosques, corrents subterrànies, estalagmites i estalactites en diàleg amb espeleòlegs, nens perduts, traficants de guano, animals cecs i lluminosos, raves, actes vandàlics, art rupestre, explosions, llanternes amb vida pròpia i, per acabar, una possible sortida a Tham Morakot -cova esmaragda- ubicada a la illa tailandesa de Koh Mook, on l’artista hi va ser durant un dels seus viatges.

L’obertura de l’exposició es va fer el 24 d’octubre a les 12h i hi van participar l’artista i el comisaari. L’exposició va romandre oberta fins el 15 de novembre de 2020.